//
archives

Marta Cayetano i Giralt

Marta Cayetano i Giralt has written 19 posts for Cayetana around the world

lao-lao Laos

Els meus ritmes, lents i tropicals, ataquen de nou amb les entrades al blog de les últimes petjades per Àsia. Ara és el torn de Laos, un país on el rei és la tranquil·litat, on els dies es dilaten amb el pas del riu Mekong, els búfalos d’aigua i dofins d’aigua dolça, les seves cascades i les infinites coves que amaguen tresors sota aquesta terra.

Natura SAL-VA-JE. Jungla i boscos primaris enlloc de ciment, persones i ciutats.

Em crida l’atenció la timidesa de la població local, a qui m’hagués agradat poder fotografiar més, i m’enamora el kao kua (arròs “glutinós”), el tipus d’arròs que es cultiva a Laos. Ni rastre de chopsticks a la vista i, per fiiii!, després de molts mesos esperant aquest moment, és hora de disfrutar del plaer de menjar amb les mans. Ahí donde fueres… Ho sento per a tots aquells que us mengeu les gambes amb forquilla i ganivet.

Photo album: http://www.flickr.com/photos/martacayetano/sets/Laos/

Advertisements

1 mes per Cambodja

El blog abandonat torna a tenir vida! Sóc a Laos i fa més de 8 hores que no para de ploure; un bon motiu per a entrar a un cybercafe i explicar-vos les batallitas cambodjanes!

M’és difícil resumir les quatre setmanes que he passat per Cambodja. Moltes impressions, emocions. Cambodja m’ha arribat al cor i espero poder-vos-ho transmetre a través d’aquestes paraules i de les fotos que, tornant-les a mirar, em semblen precioses.

La pobresa i el nivell mínim de vida en què encara viu la major part de la població, que es dedica bàsicament a la pesca al voltant dels rius i l’únic llac del país (el Tonlé Sap, font de proteïna per als habitants d’aquest petit país). El seu somriure tranquil, la seva falta d’ego, la seva calidesa.
La visita del Niels, a qui feia 4 mesos que no veia, m’omple d’energia, igual que les xerrades i hores en silenci passades amb els monjos a Siem-Reap; sense dubte, dels millors moments del viatge.

Els antics reis de Cambodja, que eren alhora Déus d’aquest regne, van voler assegurar-se que les civilitzacions posteriors no els oblidarien, construint el conjunt de temples d’Angkor; la 8a meravella del món, representació simbòlica del Mont Meru, casa dels antics Déus hindús. Els litres de suor sota un Sol espatarrant valen la pena!

Cambodja és especial també per la seva natura, d’un verd tropical digne de la república més bananera, boscos de manglars i platges de pel.lícula al sud. Tot plegat encara bastant verge, tot i que la indústria del turisme està començant a deixar-hi els primers hotels. Creuo els dits perquè no es converteixi en la nova Thailand-resort del sud-est asiàtic.

I com en les millors famílies, Cambodja té una cara fosca, una història recent que posa els pèls de punta. El país amb més mines anti-persona de tot el món, segueix mutilat pel dolor d’un dels genocidis més hardcore de la història contemporània; del ’75 al ’79, l’exèrcit dels Khmers Rouges va assassinar un quart de la població cambodjana, convertint el país en un infern a la Terra, on camps d’arròs es van tenyir de vermell al convertir-los en camps d’extermini, i les aules de les escoles es feien servir de cambres de tortura. Aquests cabrons van saber-ho fer molt bé i, com els nazis, van portar un meticulós registre de la barbàrie. Fotografies i relats als quals ara tenim accés a la presó de seguretat S21 a Phnom Penh, la capital del país. Es difícil no posar-se a plorar enmig del museu.
Parlant amb els cambodjans, t’adones que darrera de cadascun d’ells s’amaga una història personal molt amarga. Potser per això, ara que viuen en pau, somriuen tranquils.

Love & compassion, friends!

Photo album: http://www.flickr.com/photos/martacayetano/sets/Cambodia

blau turquesa Tailandia, Pantone 318C

Que bé senten unes vacances dins unes pròpies vacances. Així definiria el mes que he passat a Tailàndia… Passar dels -8°C de Shangri-La als 30°C tailandesos en un mateix dia va ser dels millors regals de Nadal que he tingut aquest any. I el mal d’alçada (o intoxicació a base de yogurt de yak, o una barreja dels dos, encara no ho tinc clar) que va deixar-me postrada al llit a més de 3000 metres va desaparèixer de sobte.

La trobada amb la Maria a l’aeroport de Phuket va ser un xute d’adrenalina i alegria; amb els ullets humits vaig abraçar-la ben fort. I així van començar els dies i setmanes de perreo playero, d’illeta en illeta, a veure quina sorra era més blanca i quina tonalitat de color turquesa de l’aigua ens agradava més.

He aprofitat Tailàndia també per a bussejar. Vaig començar a fer els primers pinitos de busseig amb l’Eva i en Marc, a Tossa, fa un any i mig. Respirar sota el mar va enganxar-me des del primer moment però, després d’aquest curs, l’addicció per anar a l’aigua ha anat en augment. Cayetana 2 stars diver ara ja pot baixar fins als 30 metres, fer immersions nocturnes, coves i vaixells enfonsats i, suposadament, orientar-me perfectament sota el mar. Aquest últim el poso una mica en dubte. Sóc una enamorada del Mediterrani però, senyors, el mar d’aquí són palabras mayores. Al Mediterrani no trobes tortugues marines, ni peixos de colors a tot arreu ni plancton que s’il.lumina i es posa fluorescent de nit ♥… també en volem!

La impressió que m’he endut de Tailàndia (si més no, del sud de Tailàndia) és la d’haver estat en un resort immens a escala nacional, fet a mida per a occidentals a la recerca de Sol i platja, fugint de l’hivern a Europa.

Propera entrega de “Cayetanos por el mundo”: CAMBODJA!, des d’on us escric ara mateix i ja us avanço que és el millor lloc on he estat fins el moment. Namaste my friends!

Photo album: http://www.flickr.com/photos/martacayetano/sets/Thailand

la província de Yunnan

Yunnan és una de les 23 províncies en les que es divideix la Xina. És també l’última que trepitjo; la més freda amb diferència i amb més alçada.

Visito Lijiang i els seus voltants en bicicleta; una ciutat laberint, plena de carrerons estrets i mercats ambulants. Petat de turistes, però només xinesos, Lijiang és un destí turístic molt popular a la Xina. En 5 dies veig només a un sol occidental.

La següent parada que faig a Yunnan és Shangri La, un poble bàsicament dividit entre residents tibetans i de l’ètnia Han. Les 8 hores en furgoneta des de Lijiang a Shangri La són espectaculars; carreteres de mala mort per on sents que, a poc a poc, vas entrant a les portes del Tibet. El cel blau d’aquí em recorda als dies al desert de Mongòlia i les túniques i faldilles de colors que porten els tibetans els ajuden a aguantar de les temperatures negatives que apreten durant la major part del dia. Fot un fred que pela.

A Shangri La es respira budisme per cada raconet per on passo i aprofito per a llegir una mica sobre aquesta religió per la qual em sento cada vegada més propera. El budisme no jutja ni castiga, no hi ha un cel ni un infern com a premi o càstig, tot al contrari de la religió judeo-cristiana. Recolza l’humilitat i senzillesa de les persones i sobretot la compassió. Compassió en el sentit positiu de la paraula; és a dir, ser capaç de sortir de nosaltres mateixos i posar-nos a la pell dels altres. Ojalá ho apliquéssim al nostre mini-món…

Aquest és el meu propòsit d’any nou. Feliç 2013 a tots! Om Mani Padme Hum.

Photo album: http://www.flickr.com/photos/martacayetano/sets/Yunnan/

Yunnan Province

 

caminito del Tiger Leaping Gorge trek

Sona el despertador a les 6am a l’hostal de Lijiang. Encara és de nit. Al cap d’una hora em ve a buscar una furgo que, suposadament, em deixarà a l’entrada d’un dels treks més famosos de la Xina; el Tiger Leaping Gorge. Em fan baixar i pujar de 3 furgonetes diferents, sense entendre una paraula del que em diuen. El que abans m’hagués mosquejat una mica, ara em comença a resultar familiar.

Comencen 2 dies de caminata amb les seves respectives 7 hores diàries, resseguint el pas del riu Jinsha per una de les gorges més profundes del planeta.

Disfruto d’hores de silenci, d’un escenari que no recomano si tens vertigen, de trobades amb els naxi (la minoria ètnica que viu enmig d’aquestes muntanyes), de cascades, d’un Sol espatarrant, de les muntanyes Dragon Snow Mountain (5.500m) i Haba Snow Mountain (5.300m) a cada costat, i de la companyia d’un grup de joves de la Xina, Corea i França amb qui sopem el millor hot pot fins el moment, dormim a un refugi enmig del camí quan el Sol comença a baixar i arribem junts al final de la gorja al dia següent. Una abraçada a tothom!

Photo album: http://www.flickr.com/photos/martacayetano/sets/TigerLeapingGorge/

Tiger Leaping Gorge

Cayetana-San al Japó, les Galàpagos culturals

Educació extrema, reverències tot el dia, màquines que fan sorollets, noies que semblen nines de porcel·lana, WCs que aixequen la tapa sols quan et detecten, trens bala, temples zen, neteja absoluta (ni un paperet al terra!), barris de geishas, amigues que queden per a prendre un cafè i es posen el kimono, històries de samurais, el Mt Fuji, terratrèmols, cérvols domesticats que viuen als parcs de les ciutats, la bomba atòmica, un idioma indesxifrable…

Japó és una terra preciosa i molt curiosa alhora, que m’ha encantat descobrir amb el meu pare i que s’ha desenvolupat estranyament en paral·lel a la resta del món, segurament pel fet de ser una illa i estar “apartada” geogràficament de la resta del món.

Aquí us deixo les fotos nipones i acabo el post amb un proverbi japonès que crec que defineix molt bé el caràcter i història del país:

Se aprende poco con la victoria; en cambio, mucho con la derrota.

Photo album: http://www.flickr.com/photos/martacayetano/sets/Japan/

Golden Temple (Kyoto)

La matança del gos xinès vs. la matança del porc

Fa temps que dubto en si publicar aquest post macabra. I com veieu, la meva part més cafre ha guanyat. Si no us ve de gust sang i fetge, us recomano que tanqueu aquesta finestra directament. Esteu avisats!
Ja sabem que a la Xina es menja gos però, com sempre, una cosa és saber-ho i l’altra és veure-ho amb els propis ulls.
Al mercat de grangers de Yangshuo, ben d’hora pel matí, entre paradetes de verdures, fruita, ous i carn, et trobes de sobte amb aquesta estampa carnissera de debò. Una gàbia plena de gossos (vius) i al costat els seus col·legues ja penjats, “despellejaos”, rostits i oberts en canal. L’escena agradable no és, i encara menys presenciar d’inici a final una “matança del gos”, tal i com l’he batejat en honor a la tradició catalana de la matança del porc.
Sovint la curiositat pot amb mi, així que vaig preparar-me amb un mocador que em tapava nas i boca, i vaig col·locar-me d’espectadora d’aquella escena macabra. 20 minuts són suficients per a treure un gos viu de la gàbia fins a posar-lo a la venta, però no entraré en els detalls sobre què va passar durant aquells 20 minuts.

PD: aquestes dues fotografies van costar-me una bronca descomunal i vaig haver de fugir per potes del mercat!!!chucho chucho

Hong Kong, l’altra cara de la Lluna

Em pregunto quantíssimes perles s’han hagut de vendre per a construir una ciutat així de bèstia. Hong Kong és alçar la vista i haver de buscar un trosset de cel entre els rascacels. En aquest sentit, m’ha recordat molt a NY. Hong Kong és Louis Vuitton i Armani, insultants Lexus i Maseratis, centres de finances, businessmen amb mirada de tauró, pijerismo al Soho i una xarxa de transport de les més eficients que he vist mai (el metro passa per sota el mar, d’illa en illa, i els transbordaments es fan en menys de 2 minuts. Enriu-te’n del de Paseig de Gràcia amb Diagonal!)

De totes maneres “cuando la mona se viste de seda”… per molt Occident capitalista que aparenti, Hong Kong respira Àsia a cada cantonada. Les seves fortes arrels pesqueres, el colonialisme britànic i l’ocupació japonesa durant la II Guerra Mundial. I això és el que la fa especial.

Fugint del soroll i el ritme frenètic de la ciutat, Hong Kong també té raconets tranquils a Lamma Island, amb platges i vegetació tropical, barquetes de pesca i mercats locals on venen peix “sec” (dried seafood), que és el tractament que tradicionalment utilitzaven per a poder-lo conservar durant molt de temps.
Em sorprèn també veure per fi, després d’un mes de voltar per la Xina, un número important de nois asiàtics ben guapos. Al loro! ;)

Una setmana fent el guiri per aquesta ciutat entre Victoria Peak, Kowloon, Ladies Market i juerga a l’LKF i Causeway Bay és més que suficient per a quedar-ne tipa d’asfalt i botigues i tirar cap a… JAPAN!

Photo album: http://www.flickr.com/photos/martacayetano/sets/HongKong

1354283424039

La Xina, capítol 2: Yangshuo, pisar el freno

Després de les tres setmanes fent el guiri i visitant la major part d’atraccions de la Xina que tots tenim al cap (gran muralla, óssos panda i companyia), el cos em demanava descansar. I, sobretot, lluny de la ciutat!

Ens despedim amb la Malene a Chengdu i em planto a Yangshuo en 28 hores, al sud del país, en tren i autobús; clima subtropical, muntanyetes Goku style, bicicleta, rius i barquetes de bambú. “Bambuu, bambuuuu!” criden els pagesos des del camp quan et veuen passar en bicicleta.

M’he allotjat en aquest hostal, el Giggling Tree, una antiga granja , enmig dels camps de te, a 30 minuts en bici del poble, reformada amb molta gràcia per una parella d’holandesos que viuen aquí amb el seu fill de 6 anys. Em diverteixo observant com el nen, ros i molt més alt que els seus amics locals, parla xinès de manera espontània i juga amb ells enmig del camp.

Yangshuo es troba entre els rius Yulong i Li i em sembla que el paisatge aquí és únic en tot el món; mítiques muntanyetes de relleu càrstic, i que surten fins i tot als bitllets de 20 yuans! El carst és una forma de modelat terrestre causat per l’aigua a través de la dissolució de roques calcàries (wikipedia dixit).

Un gust parar i descansar uns dies, disfrutar de la natura (pujar al Moon Hill, fer l’espectacular tram en vaixell des de Yangdi a XingPing, pedalar entre els camps de te fins al Dragon Bridge…), saborejar el que has viscut fins ara i pensar en la següent parada que serà… HONG KONG!

El FAIL: menjar-te 4 hores de bus i 1 hora de pateo pujant la muntanya esperant veure les espectaculars terrasses d’arròs i a l’arribar… no veure-hi més enllà de 2 metres per la boira!

El HIGHLIGHT: tornar a l’hostal de nit en bicicleta entre aquestes muntanyetes sota la llum de la lluna.

Photo album: http://www.flickr.com/photos/martacayetano/sets/China

La Xina, capítol 1: Beijing, Pingyao, Xi’an & Chengdu

Durant les 36 hores de tren des d’Ulan Bator a Beijing em despedeixo de Mongòlia, dels seus paisatges inhabitats, inanimats, de la pau que transmet la seva buidor i de la seva gent, acostumada a viure en condicions extremes a les quals jo mai m’hi podria, ni voldria, acostumar.

La pobra dieta a la qual m’he “sotmès” inevitablement en aquest país (només he pogut menjar carn i fècula durant 15 dies) em passa una forta factura i espero recuperar-me ben aviat amb la varietat de plats de la cuina xinesa.

Deixo enrera els cels extremadament blaus de Mongòlia per a tornar a la “civilització”! Després de les eternes 8 hores d’espera clausurats dins el tren a la frontera Mongòlia – Xina (policia escorcollant cada racó del tren mentre, alhora amb els passatgers dins, canvien també les rodes del tren per a adaptar-se a les vies de ferrocarril de Xina), el primer que em crida l’atenció de la Xina és… veure un arbre! Quan el fet de veure un arbre, una cosa tan simple i que el nostre cervell té tan integrat en el paisatge de cada dia, et crida l’atenció, llavors és quan te n’adones de com d’“a prendre pel cul” has estat.

La primera parada a la Xina es Beijing, on m’espera la meva nova trip-fellow Malene, amb qui he compartit aquest tram de viatge.

Beijing és una ciutat força cosmopolita i alhora amb molta història al darrera (emperadors, dinasties, temples…). De Beijing em quedo amb el record de la immensitat de la Ciutat Prohibida, on vivien els emperadors completament aïllats del món exterior, el Summer Palace, que servia de 2ª residència per a les dinasties quan feia massa calor a la Ciutat Prohibida, les empentes al metro (cal?), les passejades pel barri d’art Art 798 i el fet de deixar-se perdre en bicicleta pels hutongs… Els hutongs són petits barris que divideixen la ciutat, on els carrers són estrets, s’hi fa molta vida a fora i s’hi circula sempre seguint una mateixa direcció segons els principis del feng-shui (de nord a sud i d’est a oest).

L’excursió a la Gran Muralla és un dels musts del país, però si realment vols veure la muralla i no pas una enorme gentada en plan DisneyWorld, cal anar lluny de la ciutat, on encara hi ha trossets de The Great Wall i no està turísticament sobre-explotada. Sobre la muralla no diré res més; mireu vosaltres mateixos les fotos de l’ àlbum d’aquest post i jutgeu. Preciosa…

Després de Beijing vam anar cap a Pingyao, un poblet molt mono i petit, patrimoni de la Humanitat, on ens va nevar, ens vam quedar un dia i mig sense electricitat i vam pelar-nos de fred. D’allà m’enduc el record de les mans arrugades de l’ àvia de l’hostal, que a poc a poc s’estava quedant cega i les feia servir d’ulls tocant-ho tot amb infinita atenció.

Vam seguir la ruta cap a Xi’An, on ens esperaven els Guerrers de Terracota, sobre els quals no tinc res a dir que no ho digui la Wikipedia ja, i finalment Chengdu, on vam poder veure els óssos panda, aquestes criatures en perill d’extinció i que desperten un “oooh!” a tothom qui els veu. Segurament les seves taques negres sobre fons blanc fan oblidar-nos que es tracta d’óssos, és a dir, no són animals socials ni peluixos i, abans d’abraçar-te, el més probable és que t’ataquin. Això sí, si han menjat suficient bambú abans!

El FAIL: la cagada monumental d’aquest tram del viatge ha estat el trajecte Beijing – Pingyao en tren. No hi havia lliteres disponibles, pel que vam decidir comprar bitllet en butaques. A priori, “viatjar en butaca” no està tan malament, però “viatjar en butaca a la Xina” es sinònim d’estar esclaustrat en un seient on gairebé no t’hi cap el cul dins un vagó amb 150 persones, que no paren de cridar, escupir al terra i mirar-te, perquè el més probable és que siguis l’únic occidental al vagó. Tortura china. Old school. Nunca mais.

El HIGHLIGHT: acabar la nit en una disco a Beijing ballant el gangam style amb uns gintònics de més envoltada de xinos de metre i mig.

Una ANèCDOTA: recomanaria anar a un hospital a la Xina. I si es de mirón i no com a pacient, molt millor! La Malene va posar-se xunga i vam haver de plantar-nos d’urgències a l’hospital general de Xi’An. Com us podeu imaginar, el show estava assegurat. Es va haver de sotmetre a una petita intervenció i no vaig voler separar-me del seu costat ni a quiròfan, pel que en aquell moment vaig veure perfectament que els conceptes “higiene” i “desinfectar” tenen acepcions diferents en funció d’on siguis. Deixo a casa la mentalitat d’occident i confio que altres maneres de treballar també poden ser correctes quan els metges et fan servir d’enfermera i et fan anar a buscar l’anestèssia que li injectaran a la teva col.lega. Al final, tot va sortir bé :)

Photo album: http://www.flickr.com/photos/martacayetano/sets/China

Advertisements
%d bloggers like this: